No se sap del cert quan els Miró de Borriana van començar a cultivar taronges, però devia ser més o menys pel mateix temps que els homes de la família van perdre el seu nom i van passar a ser coneguts com a “vicaris”, és a dir, en algun moment de la segona meitat del segle XIX.
En aquells temps iniciàtics el País Valencià va prendre la forma que té ara. I m'agrada imaginar les reticències inicials dels més vells a canviar les hortalisses i els cultius d'autoabastiment per una fruita desconeguda i dirigida a l'exportació (qui comprarà açò?), i reviure com els pioners van apostar per aquells cítrics que devien ser amargants i d'un gust estrany per a la majoria de la població i van persistir contra la crítica general, i al final, com aquells texans que van canviar les vaques per pous de petroli, van transformar per sempre el paisatge, l'economia i, al capdavall, la societat valenciana.
Jo i els meus dos germans, Òscar i Josep, som encara els fills del vicari. Perquè ell, Pepe, és en realitat l'últim de l'espècie, el darrer representant d'una saga familiar en què la diferència entre l'èxit i el fracàs es basava en l'úll clínic per identificar les malures dels arbres, les múltiples varietats de taronja i mandarina, els graus de saó o totes aquelles coses indesxifrables que de menuts sentíem a les sobretaules.
I va ser un dia qualsevol en una d'aquestes sobretaules posteriors a la paella ritual en què va sorgir la idea de destinar la producció pròpia a la venda directa, de saltar-nos els intermediaris, de demostrar que una agricultura artesanal, on el llaurador coneix cada arbre com sap el nom de cada sèquia, pot ser encara sostenible.
Tu ajuda'ns a fer les millors mandarines del terme, li vam dir al nostre pare. La resta és cosa nostra. I així va ser com els vicaris van tornar a ser vicaris.
David Miró